Sospitem de la presumpta corrupció de cada polític, regidor o diputat de la província, del País Valencià o de l’Estat, perquè ens han fet desconfiar de nosaltres mateixos, deixar de creure en nosaltres mateixos com a col•lectiu.
Dels nostres polítics, que guanyen aquestes quantitats de diners inadequadament enormes, i que, com diu la diputada de Compromís Mónica Oltra, són tan rics que no noten que els han ingressat 7500 euros. Dels nostres jutges, que són tan lents, que els majors escàndols econòmics, ja siguen Gürtel, Emarsa, Bárcenas o tants altres, tarden anys i anys en arribar a ser jutjats, frenats per traves, martingales o presumptes suborns. De les nostres lleis i institucions, de la mateixa bastida de l’Estat, que crèiem obra de tots i totes, construït a partir de la fi del règim de Franco, i resulta ser obra a mida d’uns cacics atrinxerats al mateix segle XIX, en els governs autonòmics que es venen a bon preu, amb l’excusa de l’ocupació, a qualsevol capital mafiós americà, o en les diputacions, en la d’Ourense, en la de Castelló.
I la responsabilitat d’aquesta sospita constant, de la qual la història no els absoldrà, la tenen els partits que porten aquestes dècades repartint-se el pastís, i tots els que sabent-ho tinguen i mantinguen corruptes i corrupcions, uns més que altres, clar que sí, però tots indecents en el seu menyspreu del dolor que produeix en la vida dels treballadors l’atur sense esperança. I no li faran aquests personatges cap favor al futur de la nostra democràcia, ni probablement a la seua pròpia defensa, si és que arriben a comparèixer davant un jutge, acusant -i tu més- tots els col•legues polítics que governen de corruptes pel fet de ser polítics (“Tots els polítics que governen són corruptes”, diuen). No s’és més innocent perquè el veí siga igualment culpable.
No podem tornar a creure en aquests personatges, en la seua imatge de bronzejat i gimnàs, en les seues corbates de colorets i els seus vestits d’uniforme de col•legi car, en aquesta casta tancada i cada vegada més llunyana, si mai ha estat propera, que ha perdut el rumb, que no sap ja ni dirigir-se a les seues cada vegada més improbables votants en un llenguatge comprensible i versemblant. No podrem creure’ls, des de l’espertugó esgarrifós dels nostres sis milions d’aturats, que són els nostres perquè els coneixem personalment, però que per a ells són només xifres. No és possible demanar als espanyols del carrer que segueixen creient aquest missatge que intenten colar-nos els mateixos polítics cada vegada més desprestigiats, cada vegada més maldestres davant les càmeres.
En aquest país cobrar enormes quantitats de diners pot amb qualsevol cansament: aquí no dimiteix ningú, mentre els bancs, impertèrrits, expulsen a la gent dels seus habitatges que van creure seus per dret i resulten ser legalment dels que tot ho posseeixen, també les nostres cases.
I les veles les aguantem tots i totes els que no tenim els diners negres tacant-nos els comptes. Perquè aquests diners negres robats a tots els espanyols estan en altres comptes, comptes de paradisos llunyans a nom d’uns pocs lladres. I no es convoquen immediatament eleccions anticipades, perquè clar que cal una regeneració democràtica, però no la que proposa el propi PP en boca d’Esperanza Aguirre. Com s’atrevixen. Si han estat ells els que han embrutat la democràcia amb les seues manasses brutes.
Federico Zaragoza Alberich. Portaveu de Compromís per Santa Pola.
La sospecha extendida
Sospechamos de la presunta corrupción de cada político, concejal o diputado de la provincia, del País Valencià o del Estado, porque nos han hecho desconfiar de nosotros mismos, dejar de creer en nosotros mismos como colectivo.
De nuestros políticos, que ganan esas cantidades de dinero inadecuadamente enormes, y que, como dice la diputada de Compromís Mónica Oltra, son tan ricos que no notan que les han ingresado 7500 euros. De nuestros jueces, que son tan lentos, que los mayores escándalos económicos, llámense Gürtel, Emarsa, Bárcenas o tantos otros, tardan años y años en llegar a juzgarse, frenados por cortapisas, triquiñuelas o presuntos sobornos. De nuestras leyes e instituciones, del mismo andamiaje del Estado, que creíamos obra de todos y todas, construido a partir del final del régimen de Franco, y resulta ser obra a medida de unos caciques atrincherados en el mismísimo siglo XIX, en los gobiernos autonómicos que se venden a buen precio, con la excusa del empleo, a cualquier capital mafioso americano, o en las Diputaciones, en la de Orense, en la de Castellón.
Y la responsabilidad de esta sospecha constante, de la que la historia no les absolverá, la tienen los partidos que llevan estas décadas repartiéndose la tarta, y todos los que a sabiendas tengan y mantengan corruptos y corrupciones, unos más que otros, claro que sí, pero todos indecentes en su menosprecio del dolor que produce en la vida de los trabajadores el paro sin esperanza. Y no le harán estos personajes ningún favor al futuro de nuestra democracia, ni probablemente a su propia defensa, si es que llegan a comparecer ante un juez, acusando -y tú más- a todos los colegas políticos que gobiernan de corruptos por el hecho de ser políticos (“Todos los políticos que gobiernan son corruptos”, dicen). No se es más inocente porque el vecino sea igualmente culpable.
No podemos volver a creer en estos personajes, en su imagen de bronceado y gimnasio, en sus corbatas de colorines y sus trajes de uniforme de colegio caro, en esta casta cerrada y cada vez más lejana, si alguna vez ha sido cercana, que ha perdido el rumbo, que no sabe ya ni dirigirse a sus cada vez más improbables votantes en un lenguaje comprensible y verosímil. No podremos creerles, desde el estremecimiento espeluznante de nuestros seis millones de parados, que son nuestros porque les conocemos personalmente, pero que para ellos son solo cifras. No es posible pedirle a los españoles de a pie que sigan creyendo ese mensaje que intentan colarnos los mismos políticos cada vez más desprestigiados, cada vez más torpes ante las cámaras.
En este país cobrar enormes cantidades de dinero puede con cualquier cansancio: aquí no dimite nadie, mientras los bancos, impertérritos, echan a la gente de sus viviendas que creyeron suyas por derecho y resultan ser legalmente de los que todo lo poseen, también nuestras casas.
Y las velas las aguantamos todos y todas los que no tenemos los dineros negros manchándonos las cuentas. Porque esos dineros negros robados a todos los españoles están en otras cuentas, cuentas de paraísos lejanos a nombre de unos pocos ladrones. Y no se convocan inmediatamente elecciones anticipadas, porque claro que hace falta una regeneración democrática, pero no la que propone el propio PP en boca de Esperanza Aguirre. Cómo se atreven. Si han sido ellos los que han ensuciado la democracia con sus manazas sucias.
Federico Zaragoza Alberich. Portavoz de Compromís per Santa Pol